com que no se’m permetia estimar-te m’he enamorat de la teua ombra
s’esdevenia com en alguns bancals
de terra en què s’evidencia la vida m’he enamorat
de l’aire tombant darrere de tu
quan feies l’amor amb el làser en una discoteca on tot

el que vol dir moviment
hauria sigut la meua manera d’arribar a tu ni t’he tocat
però les dones d’enllà s’haurien quedat embarassades amb la línia
de la vida de la palma esquerra perquè m’he enamorat

del lloc on deixaves el got quan bevies el besava amb el capciró
del dit índex perquè t’estimava com un escafandre vestit
d’home una dona vestida d’infant i no se’m permetia
més que endevinar-te

passos fets per la multitud fins a la toilette per arribar a la gent
amb què ensopegaves sense voler no
se’m permetia més que estimar sufocar-me
en el perfum de la teua brusa que havia cobert

el món tot entrellaçament de cossos en la música allò no se’m permetia
estimar perquè restaves davant de mi com un diafragma
a través del qual totes les lletres de les cançons em parlaven sincerament
en el lloc on la respiració m’entretallava el desig no m’abelleix enamorar-me

de tu només l’ombra
tinc dret a posar-me al davant seu de la mateixa manera
que portaria el rostre del Senyor que fa la dona de la costella
d’una botella de tequila

com que no se’m permetia estimar-te he estimat
un arbre davant del teu edifici fins que ha florit per segona volta
i les seues arrels s’han endinsat profundament en terra

he sentit com per les meues venes pugen els somnis dels morts